Vacunes: com funcionen realment?

Vacunes: com funcionen realment?

Parlar de vacunes està de moda. Tot i la gran quantitat d’informació que hi ha, molta gent encara no entén com i perquè funcionen (sí, funcionen!).

Per fer-ho, cal saber com respon el sistema immunitari. De fet, la immunologia com a disciplina neix de les observacions que van portar a desenvolupar les vacunes. Persones que s’havien recuperat d’una malaltia infecciosa no tornaven a contraure-la.

Com actua el sistema immunitari?

El sistema immunitari té dues maneres d’actuar: una manera ràpida però poc específica, coneguda com a immunitat innata; i una altra més lenta però molt més específica, la immunitat adaptativa. La segona és la responsable de la memòria que es genera al nostre cos quan ens vacunem. Més concretament les cèl·lules involucrades són els limfòcits.

Els limfòcits són les cèl·lules més eficients a l’hora de reconèixer què és i què no és part del nostre cos*. També diferencien quins dels agents externs poden ser perillosos. Evidentment, això requereix d’una selecció i maduració molt curosa. Els limfòcits no reconeixen patògens sencers, sinó que reconeixen petites parts d’algunes molècules que s’expressen en aquests, anomenats antígens.

*Els limfòcits també reconeixen antígens propis del cos, però són capaços de diferenciar-los i no provocar una resposta. Si això falla es produeixen malalties autoimmunitàries, com la diabetis o el lupus.

Aquesta interacció es pot imaginar com si cada limfòcit disposés d’una clau (receptor) capaç d’encaixar en un pany (antigen), i cada microorganisme té uns antígens propis.

Quines cèl·lules del sistema immunitari ens protegeixen?

De limfòcits n’hi ha de tres tipus: limfòcits B, limfòcits T i cèl·lules NK (Natural Killer). Els B i els T tenen a les seves membranes (exterior de la cèl·lula) uns receptors propis (BCR i TCR de l’anglès B Cell Receptor i T Cell Receptor, respectivament).

En el cas dels limfòcits B, quan reconeixen un antigen, s’especialitzen. Molts d’ells comencen a produir còpies dels BCRs, amb la diferència que s’alliberen. Aquestes “còpies” secretades és el que coneixem com a anticossos i tenen varies funcions per ajudar al sistema immunitari. Una de les més importants és unir-se als bacteris per marcar-los, un procés que es coneix com a opsonització. Si tornéssim al sistema pany-clau, els anticossos serien claus que van encaixant en els panys dels patògens i els deixen una marca. Aquesta marca els fa molt més visibles pel sistema immunitari (i es podran eliminar més ràpid).

En realitat, quan un BCR reconeix un antigen, no hi ha una unió perfecta, però mitjançant un procés conegut com a maduració per afinitat, els limfòcits B són capaços de crear anticossos que encaixin molt millor. El que realment succeeix, és que en alguns d’ells es produeixen milers de mutacions i comencen a produir BCRs amb petites modificacions (s’anomena hipermutació somàtica). Aquells que reconeixen millor els antígens donen uns senyals més forts d’activació en els limfòcits B, mentre que els que ho facicrn de manera més inexacta moriran. Per tant, en un procés de selecció només sobreviuran els limfòcits B capaços de produir millors anticossos.

Alguns d’aquests, a més, es mantindran al cos com a cèl·lules de memòria durant un temps (o en alguns casos durant tota la vida). La memòria immunològica permet que, la pròxima vegada que el patogen entri al cos, el sistema pugui directament atacar d’una manera molt ràpida.

 

Si el sistema immunitari ja funciona, perquè hem de vacunar-nos?

Alguns microorganismes són molt eficients evadint el sistema immunitari. Fan que aquest no pugui detectar-los o atacar-los, i el desenllaç pot acabar sent la mort. Per tant és poc probable que mai es pugui crear aquesta memòria ja que no sobreviuríem a la infecció. Aquí és on entren en joc les vacunes.

De vacunes n’hi ha de molts tipus, però totes funcionen partint de la mateixa base. Si el sistema immunitari és capaç de veure abans els antígens, podrà crear aquesta “reconfiguració” i memòria i ser eficient en cas d’infecció. Existeixen diferents mecanismes per introduir aquests antígens. Pot ser mitjançant la inoculació d’aquests patògens però en formes atenuades (que no poden reproduir-se), en formes inactivades o mortes, de manera recombinant (introduint només els antígens sols)…

Per exemple, si ens vacunem contra la grip, el que estem fent és introduir el virus de la grip en una forma atenuada. El virus no podrà infectar el nostre cos, però el sistema immunitari sí podrà detectar-lo i crear una memòria. Si més endavant ens infectem pel virus real de la grip, el cos serà capaç d’atacar-lo molt ràpidament i no ens adonarem de que el virus ha entrat al nostre cos.

Algunes dades sobre vacunes:

  • Les vacunes existents salven uns 2-3 milions de vides cada any
  • La poliomielitis està més a prop de l’eradicació que mai gràcies a la vacuna. Actualment només existeix a Afganistan, Nigèria i Pakistan. L’any 1988 existia en més de 125 països).
  • Les vacunes ajuden a prevenir l’aparició de resistències a antibiòtics.
  • Les vacunes no causen autisme.
  • Casos d’infeccions que es podrien haver evitat amb vacunació: visiteu aquest mapa interactiu.

Però sobretot, cal recordar que la vacunació no és una decisió personal sinó col·lectiva. Molta gent no pot vacunar-se, així que si la resta estem vacunats, també els protegim a ells. Un altre dia ja parlarem de què és la vacunació col·lectiva i dels mites sobre les vacunes.

Referències:

http://www.who.int/features/factfiles/immunization/en/

http://www.who.int/campaigns/immunization-week/2017/en

http://www.bmj.com/content/342/bmj.c5347

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *