Revistes científiques, dades manipulades i científics activistes

Revistes científiques, dades manipulades i científics activistes

Ja fa anys que alguns posen en dubte el món editorial científic. Però, qui són i de què ens parlen?

Avui hem volgut explicar amb més detall com funciona el sistema de publicacions d’articles i qui són algunes de les persones que l’estan revolucionant

Abans de començar a parlar d’alguns d’aquests científics, s’hauria d’entendre com funciona el món editorial. Quan un científic vol publicar els seus resultats el procés que se segueix es pot resumir en tres passos:

1. Enviament del manuscrit a la revista: El científic envia el seu treball a una revista, amb el compromís de que no l’ha enviat a cap altra. El treball és revisat pels editoris de la revista, que decideixen si el treball pot avançar cap a la següent fase.

2. Peer review o revisió per parells: En aquest punt, científics experts en l’àmbit revisen el treball i li diuen a l’editorial si és bo i s’ha de publicar o rebutjar. Aquests científics experts no tenen res a veure amb la revista i no cobren res per a fer aquesta feina. Cal destacar, també, que els autors del treball no saben qui revisa el seu treball, però els revisors sí que saben el nom dels autors. Normalment els editors envien l’article a diferents revisors i comparen les seves visions per prendre la decisió sobre la publicació.

3. Pagar per publicar: Si finalment la revista decideix publicar l’article, cobra als autors per fer-ho, suposadament per cobrir les despeses de la publicació. El preu de publicació depèn de la revista, el seu “prestigi” i el seu factor d’impacte, però pot anar dels 1000€ als 4000€. Algunes revistes també donen la possibilitat de publicar en obert, però evidentment això fa pujar el cost de publicar.

En un sistema basat en que els científics han de pagar preus desorbitats per publicar, altres científics revisen i editen de manera gratuïta (o bé a canvi de tarifes reduïdes per publicar o subscripcions) i que alhora fa pagar als científics per tenir accés als articles, podeu imaginar que els beneficis són bastant grans.

 

Alexandra Elbakyan i Sci-Hub

Avui en dia pràcticament tots els científics utilitzen Sci-Hub. Què és, com es va crear i perquè?

Alexandra Elbakyan es va llicenciar en ciències de la computació i porta anys treballant en recerca. L’any 2009, quan feia la seva tesi, es trobava amb el problema de que constantment necessitava pagar per tenir accès a articles científics. El preu d’un article, rondava els 30 dòlars. Normalment, les universitats i centres paguen una subscripció a les revistes perquè la gent que hi accedeix des de les seves xarxes pugui tenir-hi accés, però depèn de què es pagui es tindrà accés a més o a menys articles. Alexandra Elbakyan, que no podia fer front a aquest cost per article, es va posar a investigar com piratejar-los per poder-hi accedir. Dos anys més tard neixia Sci-Hub, una web que et permet descarregar milions d’articles de manera gratuïta.

Captura de la pàgina d’inici de Sci-Hub

Evidentment, això no va agradar a les revistes científiques, la revista Elsevier fins i tot va presentar una demanda contra ella. Va perdre el judici (tot i que ella no va pagar la multa que li imposaven, ja que viu a Russia, fora de la jurisdicció dels Estats Units) i es va obligar a tancar Sci-Hub, que ràpidament va tornar a obrir amb un altre domini.

Tota aquesta història ens porta a pensar, perquè Sci-Hub va fer enfadar tant a les revistes però no als investigadors?

El perquè els investigadors no estan enfadats amb Elbakyan, sinó al contrari, alguns l’anomenen la “Robin Hood de la ciència”, és fàcil d’entendre havent entès el funcionament editorial. Els científics generen el contingut de les revistes, han de pagar per publicar i tornar a pagar per llegir el que han publicat els altres. És per això que probablement Elbakyan no ha tingut detractors personals sinó que aquells que s’han oposat a Sci-Hub són les revistes que veien perillar els seus beneficis. De fet, cada vegada es descarreguen més articles de Sci-Hub.

Downloads per day on Sci-Hub for months with access logs. Himmelstein, D. S. et al. eLife 2018;7:e32822
Mitjana de descàrregues per dia a Sci-Hub per mesos usant el registre d’accessos. Himmelstein, D. S. et al. (2018) 

En els últims anys també s’han començat a crear revistes d’accés obert. Sci-Hub s’ha fet tan popular que fins i tot acaba d’aparèixer una extensió de Google Chrome que permet, directament, buscar l’article a Sci-Hub i descarregar-lo de forma gratuïta. També utilitzen Telegram per quan els tanquen els dominis que usen.

 

Heather Piwowar, Jason Priem, Cristhian Parra i Unpaywall

Unpaywall logo
Lodo d’Unpaywall. Heather Piwowar and Jason Priem / CC BY https://creativecommons.org/licenses/by/4.0

En la mateixa línia, però amb funcionament una mica diferent, existeix Unpaywall. Aquests tres científics informàtics es van passar una nit, després d’un congrés, treballant en aquest projecte. Principalment el que van fer va ser desenvolupar un software que busca a les xarxes localitzacions on els articles estan disponibles de manera gratuïta. És a dir, que si trobem un article que aparentment s’ha de pagar, Unpaywall busca si existeix en accés obert a algun altre lloc i t’hi redirigeix. Unpaywall també funciona mitjançant una extensió del navegador.

 

Més enllà de l’accés obert; el falsejament de dades

El fet de que cada vegada sigui més fàcil accedir a tots els articles, permetria que tot el que es publica estigui més revisat i vigilat per part dels científics que ho llegeixen. En els últims anys nombrosos escàndols sobre falsejament de dades en publicacions han sortit a la llum. Per parlar-ne, creiem convenient explicar qui són aquells que s’han fet famosos per denunciar aquesta mena de corrupcions.

Leonid Schneider i les denúncies al món científic

Si Alexandra Elbakyan va posar en dubte el model de les revistes científiques, Leonid Schneider, un periodista científic i investigador, ha posat en evidència directament la veracitat de les publicacions científiques. Schneider és el creador de la plataforma “For Better Science” i denuncia que al món científic només es dóna veu a les elits. En certa manera, el que diu és que es donen certs privilegis a alguns científics i això crea una fama que provoca que tot allò que fan aquests científics sigui inqüestionable. En aquest procés hi participarien des de les revistes editorials fins als polítics. El que pretén amb “For Better Science” és ser un mitjà per criticar el treball d’altres, el frau o l’incompliment ètic, independentment del teu estatus. També té un compte de Twitter, @schneiderleonid, en el que també exposa i critica allò que ell creu que són corrupcions, favoritismes o males praxis.

Leonid Schneider és conegut per haver destapat grans escàndols en el món de la ciència i ha anat a judici contra varis investigadors. Pel seu caràcter mediàtic, li han fet moltes entrevistes (recopilades a la seva pàgina web). En castellà podeu llegir una entrevista que li van fer la gent de Investigadores en Paro aquí.

Quines són les fonts de Leonid Schneider? Parlem de PubPeer

Ell mateix diu que tot el que investiga és material que li envia la gent, però també articles que es pengen a PubPeer. PubPeer és una de les vàries plataformes existents que permet que tothom pugui fer les famoses “peer reviews” de les que hem parlat abans, una vegada publicats els articles. Ells mateixos es defineixen com “the online Journal Club”. És a dir, promouen que tota la comunitat científica pugui participar-hi de manera activa i es pugui valorar i jutjar el treball dels altres. Aquesta mena de plataformes han donat peu a que molts altres científics s’hagin animat a realitzar tasques de verificació de resultats.

 

Elisabeth Bik i la seva feina buscant falsejament de dades

Leonid Schneider potser adopta una postura més activista o de lluita contra les elits, mentres que Elisabeth Bik és una de les cares més visibles en la verificació de dades en articles científics. Microbiòloga de professió, ha passat de la investigació a ser consultora científica. Principalment es dedica a buscar falsejament de resultats, imatges retocades mitjançant Photoshop o altres editors. Té un blog personal, Science Integrity Digest, en el que penja alguns casos.

Al seu compte de Twitter, @MicrobiomDigest, de tant en tant, també ho fa com si fos una mena de joc, penjant imatges d’articles i preguntant als seus seguidors si són capaços de trobar els retocs o errors.

Repositoris de preprints: arXiv, medRxiv, bioRxiv i similars

Captura de la pàgina d’inici de bioRxiv

Amb tot el que hem explicat, tot apunta a que la ciència cada vegada és més oberta a tothom. Uns altres dels contribuidors a això són els repositoris de preprints. Aquests són articles que encara no han passat el procés de revisió per parells. Aquests repositoris permeten que els lectors comentin els articles i per tant es deixa que tota la comunitat científica pugui revisar-los, igual que a PubPeer, amb la diferència de que els articles encara no han estat publicats. bioRxiv està enfocat a la recerca de ciències biològiques, arXiv va ser el primer que es va crear, i sobretot es penjaven papers del camp de la física i medRxiv està encarat als estudis de ciències de la salut i medicina.

En aquests mesos de pandèmia per la COVID-19, bioRxiv ha estat una de les principals fonts de disseminació de resultats. L’avantatge, com ja hem dit, és que els articles poden ser vistos i llegits per tothom abans de la seva revisió i publicació. Alhora, això pot tenir un inconvenient que és que es difonen de manera molt ràpida articles i resultats que no han estat verificats per ningú i un ha de fer la feina de llegir-se’l amb calma i buscar si el que s’exposa pot ser contradictori o fins i tot, com ja hem explicat, amb dades falsejades.

Això ens planteja el següent dubte; som capaços d’avaluar de manera personal tot el contingut científic?

És molt difícil que a nivell personal un investigador pugui fer la seva feina i alhora dedicar-se a revisar tot allò que llegeix constantment. Per sort, un dels grans avenços dels últims anys és el deep learning o aprenentatge profund, que permet que sistemes informàtics facin anàlisis automàtics molt complexos. Gràcies a aquestes eines s’ha creat scite; un programa que analitza de manera automàtica com un article és citat per altres, de tal manera que es crea una classificació d’altres articles que recolzen o contradiuen les evidències. Per tant, és una eina que, si bé no permet trobar directament si les dades són falsejades o no, si permetria veure aquells resultats en un context més ampli per saber si hi ha altres demostracions de que el que s’afirma sigui cert.

Captura de la pàgina d’inici de scite

En definitiva, el fàcil accés al contingut científic ha revolucionat un sistema que, segons molts, només beneficiava a uns quants. Però a més, ha posat a l’abast la informació a tothom i això ha provocat que tot estigui molt més revisat. Molts afirmen, que, de la mateixa manera que s’ha creat scite, en els pròxims anys s’aniran desenvolupant altres softwares que detectaran directament si les imatges d’un article estan falsejades i cada vegada serà més fàcil identificar males praxis.

Parlant en nom de Micronautes, pensem fermament que el coneixement ha de ser públic i estar a l’abast de tothom. També esperem que aquesta vigilància a la que ara estem sotmesos alerti a aquells qui estan disposats a falsejar els seus resultats amb l’única finalitat de publicar. El frau científic perjudica sobretot als científics, endarrereix la feina d’altres i dóna eines a aquells qui posen en dubte la veracitat de la ciència per atacar-la.

Referències

  • Imatge destacada: 2020. [image] Available at: <https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7e/Scientific_citations.png> [Accessed 25 May 2020].
  • Es.wikipedia.org. 2020. Alexandra Elbakyan. [online] Available at: <https://es.wikipedia.org/wiki/Alexandra_Elbakyan> [Accessed 21 May 2020].
  • Aluffi, G., 2020. Entrevista | “Es Cierto: Robo A Los Editores Para Dárselo A Los Científicos”. [online] EL PAÍS. Available at: <https://elpais.com/elpais/2017/02/06/ciencia/1486399819_243966.html> [Accessed 21 May 2020].
  • Mingarro, I., 2020. Editoriales Científicas: De La Necesidad… Negocio. [online] Sebbm.es. Available at: <https://www.sebbm.es/web/es/divulgacion/rincon-profesor-ciencias/articulos-divulgacion-cientifica/2469-editoriales-cientificas-de-la-necesidad-negocio> [Accessed 21 May 2020].
  • Monbiot, G., 2020. La Estafa De Las Revistas Científicas Se Acerca A Su Fin. [online] eldiario.es. Available at: <https://www.eldiario.es/theguardian/estafa-revistas-cientificas-acerca-fin_0_814368712.html> [Accessed 21 May 2020].
  • Villatoro, F., 2020. El Coste Real De Las Publicaciones Científicas, Ese Gran Desconocido – La Ciencia De La Mula Francis. [online] La Ciencia de la Mula Francis. Available at: <https://francis.naukas.com/2013/03/28/el-coste-real-de-las-publicaciones-cientificas-ese-gran-desconocido/> [Accessed 21 May 2020].
  • Else, H. 2018. How Unpaywall is transforming open science. Nature 560, 290-291. doi: 10.1038/d41586-018-05968-3

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *